|
|
Eines |
Ortiga gran
L'ortiga gran o ortiga verda (Urtica dioica, del llatí, urere, "cremar", en referència a què cou i "dioic" ) és una planta herbàcia de la família de les Urticàcies, cosmopolita per bé que originària d'Euràsia, que apareix en gran diversitat d'alçades; també al Principat, la seva distribució és àmplia. Pertany al grup de plantes que generalment anomenem ortigues, i n'és un dels exemples més coneguts; sovint s'anomena simplement ortiga.. Tota la planta s'empra per les seves propietats nutritives i medicinals; podria tractar-se d'un nutracèutic.
[edita] MorfologiaÉs un hemicriptòfit en forma d'herba perenne que pot assolir 1,5 metres d'alçària, però que sol créixer entre 0,5 i 1 metres. 
La tija és entre rogenca i groguenca, herbàcia, erecta, de secció quadrangular. És simple o poc ramificada i buida en els nusos, d'on surten els parells de fulles, oposades i clarament estipulades, ovato-lanceolades, serrades, agudes a l'àpex, herbàcies, peciolades, de color verd fosc, força grans (de 4 a 15 cm de longitud). Tiges i fulles estan recobertes de pèls urticants. L'arrel és fasciculada. Aquests pèls són glandulars i tenen forma d'ampolla. Les parets són de carbonat càlcic, i el cap té una estructura silícica; aquesta discontinuïtat, esbiaixada, fa que es trenquin fàcilment i surti el líquid que hi és contingut a pressió; a causa de la forma del tall, penetra a la pell. Es tracta, d'una espècie dioica, amb les inflorescències en panícula, d'un verd groguenc o blanquinós, poc cridaneres, de fins a 10 cm, més allargades les flors femenines que les masculines (com és propi de les plantes de l'ordre). La flor té un periant monoclamidi, amb quatre sèpals verds i quatre estams (en la flor masculina) o el gineceu, bicarpel·lar, amb un ovari súper i un estigma sèssil (en la femenina). La pol·linització és anemòfila; el fruit és en aqueni, d'un color verd-oliva, ovoide i menut (1x0.7~0.9 mm). [edita] EcologiaEs tracta d'una espècie cosmopolita, que pot habitar sòls nitrogenats i humits en una gran varietat d'alçades: des del nivell del mar fins a 2000-2500 metres. Al Principat, la seva distribució és molt àmplia, i només no apareix en punts molt concrets. Degut a les necessitats de nitrogen (és una planta molt nitròfila), es diu que segueix l'home i el bestiar: és freqüent en marges de camins i parets de pedra, corrals, terrenys de pastura, horts...; se'n poden veure les flors entre el maig i el setembre, si bé aquestes no són gaire cridaneres. [edita] LocalitzacióCreix en regions altes que van des del Japó fins als Andes dels continents asiàtic, europeu i americà. En la Península Ibèrica es molt ufana en la serralada cantàbrica. [edita] Subespècies
Hi ha 5 subespècies, cadascuna d'una regió diferent:
[edita] Farmacologia
[edita] HistòriaL'ortiga gran es una espècie amb unes fulles ja citades en els tractats medievals com a remei en els estats associats a un dèficit en la diüresi. Tanmateix, des de fa uns vint anys, les seves parts subterrànies (arrel i rizomes) són objecte d'interès en el tractament de la hiperplàsia benigna de pròstata (HBP), tal i com han posat de manifest els nombrosos treballs d'investigació realitzats sobre elles. Aquestes investigacions han permès accedir al coneixement dels seus principis actius més importants i a la seva actuació sobre alguns dels factors implicats en l'aparició de l'HBP. D'altra banda, els més recents assaigs clínics realitzats amb extractes normalitzats d'ortiga indiquen un efecte positiu sobre els símptomes urinaris associats a l'HBP. A això s'hi afegeix la gran tolerància cap als preparats elaborats amb les parts subterrànies, ja que en assajos a sis meso només un 0,7 por cent dels pacients va mostrar efectes secundaris, d'escassa gravetat en tots els casos. [edita] Composició química
[edita] Usos medicinals
Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Salut alemany:
[edita] Usos tradicionalsA més, és molt nutritiva per la seva composició, i es fa servir per alimentar el bestiar o per alimentació humana. En aquest cas el que es fa és bullir la planta diverses vegades canviant-ne l'aigua, per així treure'n la part ortigant. [edita] Accions farmacològiques
[edita] ToxicitatRarament, provoca reaccions al sistema digestiu, amb astràlgies i úlcera pèptica. És freqüent que causi dermatitis per contacte, però no s'ha observat mai que en provoqui per ingestió. Una ingesta excessiva de llavors pot tenir un dràstic efecte purgant. S'evita el seu ús en edemes causats per insuficiència hepàtica; en el seu ús com a tintura en alcohòlics desintoxicats i infants menors de 2 anys; en el seu ús com a diurètic en pacients amb hipertensió, cardiopaties i/o insuficiència renal. [edita] Recol·leccióEs recull la planta sencera. Depenent de l'ús al que estigui destinada pot fer-se servir seca o acabada de recollir. En fitoteràpia, els naturistes aconsellen recol·lectar les summitats florides (herba urticae), o simplement les fulles (folium urticae) de les tiges joves. Per dur la recol·lecció a bon port, es procedeix abans de la floració, i el secat es dur a terme tan ràpid com sigui possible. 
Amb fins medicinals es recull en els mesos que van del maig a l'agost, tot i que també es podria recollir al resta de l'any. Amb fins alimentaris, es recol·lectarà en qualsevol període. Pel seu poder urticant es recol·lecta amb guants i es tallen les tiges joves i sanes. Les arrels es recol·lecten en primavera (cap al març) i la tardor (cap al novembre). Abans de l'aparició de les flors, la planta és més tendra. Les fulles velles se separen degut a la seva major capacitat irritant. [edita] ConservacióPer a conservar-la, la planta s'asseca ben estesa a l'ombra. Un cop seca es guarden només les fulles. Es posen a secar en un lloc ben ventilat. Un cop seques deixarà de ser urbicant, i es podran triturar per a la seva conservació. D'aquesta manera es pot continuar gaudint dels seus beneficis en hivern, moment en què no és possible trobar-les fresques. [edita] Referències bibliogràfiques
[edita] Enllaços externs
|
