|
|
Eines |
Blade Runner
Blade Runner és una pel·lícula nord-americana dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Es tracta d'un dels films de ciència ficció més importants de la història, fins al punt que ha entrat en el reduït grup de films de culte d'aquest gènere com poden ser Star Wars o Star Trek[cal citació]. El film va representar la consagració del seu director Ridley Scott, que la considera la seva obra més completa i personal,[1][2] i de l'actor Harrison Ford. El guió, escrit per Hampton Fancher i David Peoples, s'inspira lliurement en la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick. El repartiment es compon de Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos, M. Emmet Walsh, Daryl Hannah; el dissenyador principal va ser Syd Mead i la música original va ser composta per Vangelis. La pel·lícula descriu un futur en el qual els anomenats replicants, éssers fabricats a través de l'enginyeria genètica, són emprats en treballs perillosos i degradants en les "colònies exteriors" de la Terra. Aquests replicants, fabricats per Tyrell Corporation per a ser "més humans que els humans", especialment en el cas dels models Nexus-6, s'assemblen físicament als humans, tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d'empatia. Els replicants van ser declarats il·legals en el planeta Terra després d'una revolta sagnant. Un cos especial de la policia, els blade runners, s'encarrega de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana que un semiretirat blade runner, Deckard, perquè s'enfronti amb un grup de replicants particularment brutal i hàbil que han arribat a Los Àngeles. En un principi, Blade Runner va rebre crítiques contradictòries per part de la premsa especialitzada. Uns es van mostrar confosos i decebuts perquè l'obra no tenia el ritme narratiu que s'esperava d'una pel·lícula d'acció, mentre d'altres apreciaven la seva complexitat temàtica. La pel·lícula no va obtenir bons resultats de taquilla en els cinemes nord-americans, però va assolir un gran èxit en la resta del món. La pel·lícula es va convertir en la favorita de cinèfils i del món acadèmic en general, i va aconseguir ràpidament el títol de pel·lícula de culte.[3] Va tenir un gran èxit com a cinta de lloguer en els videoclubs, èxit basat, en part, en que la pel·lícula s'enriquia a cada nova revisió, i que va ser una de les primeres pel·lícules a ser llançades en format DVD, tot i que amb una qualitat de so i imatge més aviat mediocre.[4] Blade Runner ha estat àmpliament aclamada com un clàssic modern per l'ambientació assolida amb els seus efectes especials i per avançar-se a en el plantejament de temes i preocupacions fonamentals del segle XXI com la superpoblació, la globalització o el canvi climàtic.[5] L'han elogiat com una de les pel·lícules més influents de tots els temps, a causa de la seva ambientació detallada i original, una veritable fita visual postmoderna, que realitza una descripció molt realista d'un futur en decadència; descriu un futur en el què es "retroencaixa".[6][7] Blade Runner també va permetre posar Philip K. Dick en el punt de mira de Hollywood i, des de llavors, moltes pel·lícules s'han inspirat en la seva obra literària.
[edita] ProduccióPhilip K. Dick va morir abans de l'estrena de la pel·lícula, però va poder veure una cinta de prova de quaranta minuts. El guió, escrit per Hampton Fancher, va atreure al productor Michael Deeley que va assegurar el finançament del projecte,[8] i aquest, al seu torn, va convèncer al director Ridley Scott de crear la seva primera pel·lícula en els EUA. Scott, que no estava d'acord amb el guió, va sol·licitar a David Webb Peoples que el reescrigués. El títol de la pel·lícula ve de la novel·la The Bladerunner, d'Alan I. Nourse, el protagonista de la qual viu del contraban d'instruments quirúrgics en el mercat negre i de Bladerunner, A Movie, un tractat de cinema escrit per William S. Burroughs; però més enllà del títol, cap de les obres abans esmentades resulta rellevant per a la pel·lícula. Fancher va trobar casualment una còpia de Bladerunner, A Movie mentre Scott buscava un títol comercial per a la seva pel·lícula; a Scott li va agradar el títol, i va obtenir els drets sobre ell, però no sobre la novel·la.[9] Blade Runner presenta nombroses i profundes similituds amb Metròpolis de Fritz Lang.[10] Com a fonts estilístiques per a l'ambientació, Scott es fonamentà amb el quadro Nighthawks de Edward Hopper, i a una historieta breu, The Long Tomorrow, escrita per Donen O'Bannon i dibuixada per Moebius (l'àlies de Jean Giraud). Scott va contractar Syd Mead com a artista conceptual, i ambdós van estar infuïts per la revista francesa de ciència ficció Métal Hurlant (Heavy Metall), en la qual col·laborava Moebius.[11] Moebius va rebre l'oferta de treballar en la preproducció de Blade Runner, però la va rebutjar per a poder treballar amb René Laloux en la pel·lícula animada Els Mâitres du temps, una decisió de la qual Moebius, més tard, es va penedir.[12] Lawrence G. Paull, dissenyador de producció, i David Snyder, director d'art, van fer realitat els esbossos de Scott i Mead; Jim Burns va treballar breument en el disseny dels vehicles spinner; i Douglas Trumbull i Richard Yuricich van supervisar els efectes especials de la pel·lícula. Abans que s'iniciés la filmació de la pel·lícula, Paul M. Sammon va rebre l'encàrrec de la revista Cinefantastique d'escriure un article sobre Blade Runner. Les seves detallades observacions van servir per a publicar, més tard, el llibre Future Noir: The Making of Blade Runner, conegut també pels fanàtics de la pel·lícula com La Bíblia de Blade Runner. El llibre no només descriu l'evolució de Blade Runner, sinó també les polítiques i dificultats en el plató; cal destacar tot el que fa referència a les expectatives de Scott amb l'equip dels EUA, tenint en compte que Scott és britànic); finalment, cal afegir que la seva manera de dirigir als actors va generar diverses friccions amb els protagonistes, i va contribuir al posterior mutisme de Harrison Ford en relació a la pel·lícula. [edita] SinopsiEn un futur no molt llunyà (2019), els homes ja són capaços de crear robots físicament idèntics a les persones però, això sí, amb una força sobrehumana i una manca de sentiments. Tanmateix, la seva gran similitud amb els humans pel que fa a la intel·ligència porta, com a conseqüència, que en un període de quatre anys aquests "éssers" arriben a desenvolupar sentiments. Aquesta realitat genera un problema per als seus creadors perquè l'objectiu és el de fer-los servir com a esclaus en les feines més difícils i perilloses de les colònies estel·lars. Així doncs, la presència de sentiments podria portar-los a la revolta. La història comença quan, tot i portar aquest xip, sis "replicants" "Nexus 6" es rebel·len perquè volen viure les seves pròpies vides en llibertat i no volen que algú determini la seva edat amb una data de caducitat; han començat a desenvolupar sentiments i volen ser, perquè així ho senten, com els humans. La pel·lícula explica que, antigament, ja hi havia hagut una rebel·lió d’un model de robots, i va ser en aquell moment quan es va decidir que els "replicants" tenien prohibida l'estada a la Terra. Va ser quan es van crear els "blade runners": una patrulla policial que s’ocupa de "retirar" aquests replicants indisciplinats. A un antic membre d’aquest grup, Deckard, se li encarrega la missió de "retirar" aquests "Nexus 6" que han arribat a la Terra. Durant tota la pel·lícula, i a mesura que va eliminant els "replicants", Deckard va canviant la seva manera de veure les coses i d’entendre la realitat, ja que s’enamora d’una "replicant", Rachel, i perquè al cap i a la fi, qui li diu a ell que no és també un replicant? [edita] TemesA pesar de tenir l'aspecte d'una pel·lícula d'acció, Blade Runner conté un nombre inusualment ampli de nivells dramàtics. Com a obra del gènere cyberpunk li deu molt al cinema negre,[13] ja que conté i explora convencions com la dona fatal, la narració en primera persona de Raymond Chandler –narració que no es troba en versions posteriors–, la qüestionable perspectiva moral de l'heroi —ampliada, en aquest cas, per a incloure també el costat humà del personatge–, així com la cinematografia fosca i d'ombres. És una de les pel·lícules de ciència ficció més ben escrites; abasta temes com la filosofia de la religió i les implicacions ètiques que comporta el domini de la enginyeria genètica, dins del context del drama clàssic grec i les nocions de l'hibris,[14] sense deixar de banda l'àmbit literari, tot tenint present la poesia de William Blake i la Bíblia. Blade Runner també mostra una partida d'escacs basada en la famosa "Immortal" de 1851.[15] El món de Blade Runner representa un futur (2019) que en l'actualitat (2008) és més a prop. L'obra penetra en les implicacions futures de la tecnologia integrada en l'ambient i la societat, i té present el passat amb l'ús de la literatura, el simbolisme religiós, els clàssics temes dramàtics i el cinema negre. Aquesta tensió entre passat, present i futur és evident en el futur adaptat de Blade Runner, on l'alta tecnologia llueix en alguns llocs mentre que la resta és decadent i vell. En la pel·lícula hi ha un important nivell de paranoia, amb la manifestació visual del poder de les transnacionals, la policia omnipresent, les llums de les sondes, i en el poder sobre l'individu, representant particularment per la programació genètica dels replicants. El control sobre l'ambient és observat a gran escala, però també com quan els animals són creats com mers articles. Aquest context opresiu clarifica per que moltes persones marxen a les colònies exteriors, un paral·lelisme amb la migració al continent americà. Les prediccions populars dels anys 80, on Estats Units és sobrepassat econòmicament pel Japó, es reflecteixen en el domini de la cultura i publicitat japonesa a la ciutat de Los Ángeles del 2019. També la pel·lícula fa un ús intensiu dels ulls i les imatges manipulades, potser per cridar d'atenció sobre la realitat i la capacitat que tenim de percebre-la. Tot això proporciona una atmosfera d'incertesa en relació al tema central de Blade Runner, una reflexió sobre l'ésser humà. Per a descobrir als replicants, s'utilitza una prova de empatia, amb preguntes centrades en el tractament als animals; això és un indicador essencial de la "humanitat" d'un individu. Els replicants són presentats com a personatges apàtics, i mentre que els humans mostren passions i preocupacions per als altres, la massa humana que habita els carrers és freda i impersonal. La pel·lícula va tan lluny com per a posar en dubte la naturalesa de Deckard i obligar a l'audiència a reevaluar què significa ser un ésser humà.[16][17] [edita] Repartiment
Blade Runner va tenir un nombre significatiu d'actors que, en aquell temps, eren desconeguts:
Actors secundaris:
Actors sense credits:
Especialistes: Ray Bickel, Janet Brady, Diane Carter, Ann Chatterton, Gilbert Combs, Anthony Cox, Rita Egleston, Gerry Epper, Jeanine Epper, James Halty, Jeffrey Imada, Gary McLarty, Karen McLarty, Beth Nuper, Roy Ocata, Bobby Porter, LRR Pulford, Ruth Redfern, George Sawayam, Charles Tamburro, Jack Tyree, Mike Washlake i Michael Zurich.--Jfuste (discussió) 12:38, 21 ago 2008 (CEST) [edita] Doblatge al català
[edita] Música
La banda sonora de Blade Runner, composta per Vangelis, és una combinació de la composició clàssica i l'ús de sintetitzadors futuristes, que reflecteixen el futur retro i de cinema negre que Ridley Scott va imaginar. Vangelis, que feia poc havia estat guardonat amb l'Oscar per Chariots of Fire, va compondre i va executar la música amb els seus sintetitzadors, als qual només s'afegix el saxo tenor del músic de jazz britànic, Dick Morrissey, col·laborador habitual de Vangelis. El paisatge musical del 2019 va ser creat dins l'estil de la música New Age, com en altres àlbums de Vangelis. Malgrat la bona acollida per part del públic i la crítica —nominada el 1983 al premi BAFTA i el Globus d'Or com a millor banda sonora original—, i la promesa per part de Polydor Records de comercialitzar un àlbum amb la banda sonora, el llançament de l'enregistrament original es va retardar durant més d'una dècada. Hi ha dues publicacions oficials de la música de Blade Runner. A conseqüència de la manca d'un llançament del disc, la New American Orchestra va gravar una adaptació orquestal el 1982, però era molt diferent de la versió original. Alguns fragments de la pel·lícula sortirien el 1989 a partir del recopilatori Themes; però no seria fins a la presentació del Director's Cut de 1992 quan apareixerà una quantitat substancial de la banda sonora. Tot i així, mentre la majoria de les pistes de l'àlbum eren de la pel·lícula, n'hi havia unes quantes que Vangelis va compondre posteriorment. La majoria no consideraren que aquest àlbum fos una representació satisfactòria de la banda sonora. Aquests retards i les pobres reproduccions van generar, durant anys, una quantitat important de bootlegs. Una d'aquestes cintes pirates va aparèixer el 1982 en les convencions de ciència ficció i va arribar a ser popular a causa del retard de la versió oficial; i al 1993, Off World Music va treure un CD pirata que resultaria més extens que el disc oficial de Vangelis. Un disc de Gongo Records presentava el mateix material, però amb una qualitat de so una mica més bona. Al 2003, altres dos bootlegs van aparèixer: el Esper Edition, precedit per Los Angeles — November 2019. El "Esper Edition" contenia dos discos combinant els temes oficials: el del disc de Gongo i els propis de la pel·lícula. Finalment, 2019 va ser una compilació en un sol disc, que consistia en gairebé tots els sons ambientals de la pel·lícula, juntament amb alguns sons del joc de Westwood, Blade Runner. [edita] CríticaBlade Runner es va estrenar en 1.290 sales de cinema el 25 de juny de 1982. La data va ser escollida pel productor Alan Ladd, Jr. perquè els seus anteriors grans èxits, Star Wars (1977) i Alien (1979), van tenir una data similar, el 25 de maig. La recaptació del primer cap de setmana va ser decebedora, amb només 6,15 milions USD. Un factor important que justifica aquesta mala acollida pel públic va ser la coincidència amb l'estrena d'una altra pel·lícula, E. T.: L'extraterrestre, estrenada l'11 de juny, i que dominava la taquilla en aquell moment. Els crítics de cinema es van dividir entre els que opinaven que la història estava fonamentada en els efectes especials i que això no era el que l'estudi havia anunciat, mentre que uns altres van denunciar la seva complexitat. Una crítica generalitzada va incidir en el seu ritme lent;[18]fins i tot, un crític cinematogràfic li va canviar el títol a Blade Crawler[19] (cosa lenta que s'arrossega). Roger Ebert va elogiar les representacions visuals de Blade Runner, però va trobar fluixa la part humana; pensava que el personatge poc convincent de Tyrell i l'aparent falta de mitjans de seguretat que va permetre a Roy assassinar al seu creador, eren deficiències de la trama. També va creure que la relació entri Deckard i Rachael semblava "existir més per l'argument que per a ells mateixos".[20] Altres crítics, més positius, han apuntat que els efectes visuals serveixen per a crear un món deshumanitzat on ressalten els elements humans. A més, la relació entri Deckard i Rachael seria essencial per a reafirmar la humanitat d'ambdós.[21] En un episodi posterior del seu programa, Ebert i Gene Siskel van admetre que estaven equivocats en les seves ressenyes inicials, i ells mateixos consideraven la pel·lícula com un clàssic modern. [edita] Premis i nominacionsBlade Runner ha sigut nominat i ha guanyat premis en nombroses ocasions: [edita] Premis
[edita] Nominacions
[edita] InfluènciaSi bé en principi l'audiència nord-americana la va evitar, Blade Runner va arribar a ser popular internacionalment i la hi considera una pel·lícula de culte. El renom l'ha convertit en una referència popular en altres mitjans: Programes televisius com Futurama s'han referit moltíssimes vegades a Blade Runner i altres programes com Cutting It i Stargate SG-1 han utilitzat cites de la pel·lícula. L'actor William Sanderson, qui va interpretar a Sebastian, va posar la veu a un personatge similar en la sèrie d'animació Batman: La sèrie animada. En la pel·lícula d'acció El sisè dia, un psicòleg virtual repeteix la frase que es va utilitzar durant l'escena de la prova Voight-Kampff a Leon. És també notable que les primeres escenes de Blade Runner presentin un primerísimo pla d'un ull humà; unes preses similars es veuen posteriorment en les pel·lícules Dies estranys i Minority Report. El fosc estil cyberpunk de la pel·lícula i el disseny futurista han servit com patró i inspiració per a successives obres cinematogràfiques i programes televisius, entre els quals podem esmentar a Batman, RoboCop, El cinquè element, Dark Angel i Matrix. També ha tingut gran influència en el animi, exemple d'això són Ghost in the Shell, Akira, Armitage III, Ergo Proxy,Cowboy Bebop i Bubblegum Crisi. Abans de començar a rodar Batman Begins, el director Christopher Nolan va realitzar una exhibició privada de Blade Runner al seu equip de filmació i els va dir: "Així és com anem a fer Batman". Les protosecuelas de Star Wars també han homenatjat a Blade Runner en les seves seqüències d'efectes especials.[22]
Es creu sovint que Blade Runner va inspirar la novel·la Neuromante de William Gibson.[23] Gibson ha respost en entrevistes que ell ja havia escrit la novel·la quan Blade Runner va ser estrenada, i que realment va ser inspirat pel rerefons de la pel·lícula Aliïn. La pel·lícula marca la introducció del gènere cyberpunk en la cultura popular. Blade Runner continua reflectint tendències i preocupacions, i un nombre creixent de públic la considera com la millor pel·lícula de ciència ficció de tots els temps.[24][25] La pel·lícula va ser seleccionada per a la seva conservació en el Registre nacional de pel·lícules d'Estats Units en 1993 i és utilitzada freqüentment en conferències universitàries. Les seves frases i banda sonora li han convertit en la pel·lícula més citada de el segle XX.[26]
Blade Runner també ha servit per a influir al joc de rol del gènere cyperpunk, Shadowrun, el joc d'ordinador System Shock i la sèrie de jocs Syndicate, encara que sens dubte el seu millor referent és el successor del propi System Shock, l'obra coneguda com a Deus Ex, on s'observa un futur negre caracteritzat per l'ocupació de nanotecnologia, terrorisme, o el també cridat por global empleat pels governs mundials. [edita] VersionsExisteixen set versions de Blade Runner, encara que només tres són àmpliament conegudes i vistes:
[edita] Versions per a salesEl 1982 les versions nord-americana i europea per a les sales de cinema es van estrenar incloent un final feliç (usant metraje de la pel·lícula de Stanley Kubrick, El resplendor) i una veu en of, afegida a petició dels executius de l'estudi durant postproducció després de realitzar proves d'audiència que indicaven la dificultat de comprendre la pel·lícula. Encara que diverses versions diferents del guió havien inclòs una veu en of, tant Ridley Scott com Harrison Ford es mostraven insatisfets del resultat i van intentar no incloure-la en la versió final. S'ha rumoreado que Ford intencionalmente va fer la veu en of de dolenta qualitat amb l'esperança que no fos usada, però recents entrevistes indiquen el contrari.[27] [edita] Muntatge del DirectorEl 1990, Warner Bros va permetre breument reproduir en cinemes una còpia de 70 mm de la pel·lícula, anunciant-la com un Director's Cut (Muntatge del Director). No obstant això, Ridley Scott va negar públicament que aquesta versió de la pel·lícula fora el definitiu Director's Cut, argumentant que va ser editada toscament i mancava de la banda sonora de Vangelis para la pel·lícula. En resposta al descontentament de Scott (i en part a causa del ressorgiment de la popularitat de la pel·lícula a principis dels anys 1990), Warner Bros va decidir editar un definitiu Director's Cut baix l'adreça de Scott que es presentaria en 1992. Per a això van contractar al restaurador de pel·lícules Michael Arick, que va ser un dels que redescubrieron les edicions originals de Blade Runner i que ja estava realitzant les consultes per a la Warner, per a encapçalar el projecte al costat de Scott. Arick va passar diversos mesos a Londres amb Les Healey, que havia estat l'editor assistent en Blade Runner, procurant compilar una llista dels canvis que Scott havia desitjat fer a la pel·lícula. També va aconseguir una enumeració de suggeriments i adreces del propi director. Arick va realitzar diversos canvis a la pel·lícula, la majoria d'ells eren canvis d'edició menors, incloent la reinserció de Deckard trobant l'unicorni d'origami de Gaff al vestíbul a prop del seu apartament, al final de la pel·lícula. Tanmateix, tres canvis importants es van realitzar a la pel·lícula donant un gir significatiu al resultat final: l'eliminació de la veu en off de Deckard, la reintroducció de la seqüència d'un son|somni amb un unicorni galopant en un bosc, i el tall del final feliç imposat per l'estudi, incloent alguns efectes visuals que originalment sortien en els crèdits finals. Les pressions en forma de diners i temps, i l'obligació a Thelma & Louise, van mantenir a Scott apartat de la reedició de la pel·lícula, i encara que finalment estava més content per aquesta versió que les anteriors, ell no se sentia còmode amb ella com definitiu Director's Cut. [edita] Edició especial per a col·leccionistesEn part com a resultat d'aquestes queixes, Scott va ser convidat de nou a mitjan 2000 per ajudar a realitzar una versió definitiva i final de la pel·lícula, que seria completada a mitjan 2001. Durant el procés, es va crear una nova impressió digital des dels negatius originals, els efectes especials van ser millorats i netejat, i el so remasterizado en Dolby Digital 5.1 Surround. A direrencia del Director's Cut de 1992, Scott va supervisar personalment el nou muntatge mentre es creava. El DVD de l'edició especial es presentaria per als nadals de 2001, i els rumors|remors apuntaven que seria una set de tres discs incloent el muntatge complet de la versió internacional per a cinemes, el muntatge del Director's Cut de 1992, i la nova versió millorada afegint escenes eliminades, entrevistes amb el repartiment i l'equip, i el documental "On the Edge of Blade Runner". Tanmateix, Warner Bros va retardar indefinidament el llançament de l'edició especial després de disputes legals que van començar amb els garants de la versió original (en especial, Jerry Perenchio), que havien cedit la propietat de la pel·lícula quan el pressupost de filmació va pujar d'USD 21,5 milions a 28 milions. Després de diversos anys de disputes, en maig de 2006 va aparèixer la notícia[28] que Warner Bros estava retocant diverses versions de la pel·lícula per poder fer un llançament a finals de l'any, d'acord amb la revista Total Film i el lloc web The Digital Bits. No hi va haver un acord sobre la data de llançament, però es va assenyalar que una versió restaurada del Director's Cut de 1992 apareixeria primer a dos discs, possiblement entre setembre i desembre de 2006. Finalment Warner confirmaria el llançament de Blade Runner: The Final Cut amb motiu del 25è aniversari de l'estrena, tractant-se d'una set en format maletí incloent cinc discs que es posaria en venda el 18 de desembre de 2007, amb les versions anteriorment esmentades i les versions d'estrena a Europa i els Estats Units, així com en format Blu-ray i HD DVD.[29][30] Una nova edició de col·leccionista amb cinc discs, així com un doble disc individual van ser posats en venda a Espanya el 12 de febrer de 2008, així com les versiónes corresponents en Blu-ray i HD DVD. Aquest últim format, com és sabut, va acabar per no imposar-se al seu competidor. Toshiba va decidir deixar de fabricar més reproductors i continuar amb les investigacions per millorar el seu format, el qual va repercutir a posteriori.[31] [edita] DocumentalsOn the Edge of Blade Runner (55 min), produït en 2000 per Nobles Gate Ltd. (per a Channel 4), dirigit per Andrew Abbott i escrit per Mark Kermode, seria inclòs en l'Edició especial. Les entrevistes amb l'equip, incloent Ridley Scott donant detalls del procés creatiu i els problemes durant preproducció. Els relats de Paul M. Sammon i Fancher proporcionen la idea original de Philip K. Dick i els orígens de Somien els androides amb ovelles elèctriques? S'entremesclen les entrevistes al repartiment amb notables excepcions de Harrison Ford i Sean Young. A través d'aquestes entrevistes aconseguim tenir la impressió de quant dificultosa i frustrant va ser la realització del projecte com a resultat d'un director exigent sense aliats i una condicions dures, humides i caloroses; el que afegit a l'atmosfera presionante que tots sentien cada vegada més mentre se sobrepassava|ultrapassava el pressupost. Hi ha també un recorregut d'algunes localitzacions, les més notables com l'edifici Bradbury i el solar de la Warner Bros que era els carrers de Los Angeles de 2019, amb un aspecte molt diferent a la versió de la pel·lícula. Després d'això, el documental detalla les proves de postproducció en pantalla i les seves edicions i canvis (la veu en off, el final feliç, l'escena eliminada de l'hospital), els efectes especials, la banda sonora de Vangelis, i la relació tensa entre l'equip de rodatge i els inversors; que culminaria acomiadant a Deeley i Scott encara que continuant treballant a la pel·lícula. També apareix la qüestió sobre si Deckard era replicant o no. Després de ser un "desastre" a la taquilla (una pèrdua financera inicialment) Blade Runner' reneix al mercat de lloguer de video, i en una gran acceptació de la versió original, en el Fairfax Theater de Los Angeles el maig de 1990, impulsa a la Warner a tenir la seva "Director's Cut" de mà de l'arxiver Michael Arick. Future Shocks (27 min), és un documental de 2003 per a TVOntario (com a part de la seva sèrie Film 101), conté entrevistes amb el productor executiu Bud Yorkin, Syd Mead, el repartiment al costat de Sean Young, però, de nou, sense Harrison Ford. Hi ha un extens comentari per l'autor de ciència-ficció Robert J. Sawyer i crítics de cinema com|com a enfocaments sobre els temes, l'impacte visual i la influència de la pel·lícula. Olmos parla sobre la participació de Ford i les experiències personals durant la filmació amb Young, Walsh, Cassidy i Sanderson. També relata una anècdota quan els membres de l'equip van crear samarretes amb fotogrames de Ridley Scott. Les versions de la pel·lícula són criticades i es discuteix com d'aproximat està el futur predit a Blade Runner'. [edita] La novel·la
El guió original de Hampton Fancher estava basat lliurement a la novel·la de Philip K. Dick. Tanmateix, el guió de Fancher s'enfocava més en els problemes de l'entorn i menys sobre les qüestions d'humanitat i fe, que era la part central de la novel·la. Quan Ridley Scott es va unir a la pel·lícula, desitjava realitzar canvis al guió ja escrit, i finalment, va contractar a David Peoples per realitzar els canvis després que Fancher es negués. El títol de la pel·lícula també va canviar diverses vegades durant el procés d'escriure el guió, es cridava "Dangerous Days" (Dies perillosos) en l'última prova de Fancher, però es va rebatejar Blade Runner, títol prestat (amb permís) d'una novel·la de ciència-ficció de William S. Burroughs, Blade Runner: A Movie. Com a resultat de les diferències del guió de Fancher amb la novel·la, les nombroses reescriptures abans i durant el rodatge i que Ridley Scott no havia llegit completament l'obra de Dick, la pel·lícula s'apartava perceptiblement de la seva inspiració original. Els canvis han impulsat molts crítics i seguidors a considerar ambdós com a treballs independents; malgrat el fet que la novel·la fos reimpresa amb el títol de Blade Runner' per ajudar a augmentar els guanys. Alguns dels temes a la novel·la s'han reduït al mínim o han estat eliminats completament, incloent la fertilitat de la població, la religió, els mitjans de comunicació, la incertesa sobre si Deckard és humà, les mascotes reals i sintètiques, i les emocions. Els productors de la pel·lícula van acordar una projecció d'alguns fragments rodats per a Philip K. Dick poc abans de la seva mort a començaments de 1982. Malgrat el fet que la pel·lícula diferia significativament del seu llibre i el ben conegut escepticisme de Dick sobre Hollywood, aquest es va entusiasmar bastant amb la pel·lícula. Dick va predir que: " [Blade Runner] canviarà la manera de veure les pel·lícules". [edita] ContinuacionsHi ha tres novel·les oficials i autoritzades de Blade Runner, escrites per l'amic de Philip K. Dick, K. W. Jeter, que continuen la història de Rick Deckard i intenten resoldre les diferències entre Blade Runner' i Somien els androides amb ovelles elèctriques?. Tanmateix, la primera de novel·la de la trilogia conté nombroses inconsistències amb la pel·lícula, incloent la resurrecció d'un personatge mort i una completa modificació de la naturalesa d'un altre. El resultat final sembla més un univers alternatiu que una seqüela directa.
David Peoples ha dit que en el guió de Soldier (1998) va intentar crear una "continuació indirecta" de Blade Runner. Ambdues pel·lícules prenen lloc en el mateix univers, el que és evident pel fet que els autos|actes voladors de Blade Runner' apareixen com a part de l'escenografia de Soldier'. Tanmateix, Soldier' és una seqüela no oficial, ja que mai no ha estat formalment aprovada per la societat que manté els drets de Blade Runner'. Encara que no hi ha una seqüela oficial de Blade Runner', molts seguidors de la pel·lícula han observant certa semblança amb la sèrie de televisió Total Recall 2070. Molts la consideren com una seqüela de Blade Runner', o que almenys pren lloc en el mateix univers. La sèrie està inspirada a la novel·la que va inspirar Blade Runner' i el relat curt que va inspirar Repte Total, ambdós obra de Philip K. Dick. Una altra seqüela és la producció de 2003, Natural City, subtitulada com A Korean Blade Runner. Ambientada el 2080, els clons humans amb intel·ligència artificial reemplacen la mà d'obra en Natural City. Els clons tenen data de caducitat però alguns d'ells no volen acceptar el fet de ser reciclats. R un membre de les forces MP s'enamora de Ria, una clon a punt d'expirar... L'argument té algunes similituds amb Blade Runner, així com part dels escenaris, amb cotxes voladors com|com a els spinners i un cert ambient i il·luminació semblants, fins i tot amb pluja permanent. El dirigible de Blade Runner aquí es presenta com una enorme nau anunciant un viatge al lúdic planteja Koyo. Evidentment la part oriental tan apreciada per Ridley Scott en aquesta ocasió està omnipresent sense més ni més. L'escena amb Deckard demanant fideus en una parada de dinars al carrer també apareix com una picada d'ull a la pel·lícula. La música, molt malenconiosa, no pot ser comparada amb l'obra de Vangelis, encara que s'ajusta al clima que es pretén aconseguir. [edita] Videojocs i còmicsHi ha dos videojocs per a ordinador basats en la pel·lícula, un per a Commodore 64 i ZX Spectrum per CRL Group PLC (1985), i un altre com aventura d'acció per Westwood Studios (1997). Aquest últim joc presenta nous personatges i històries alternatives basades en el món de Blade Runner, junt amb les veus d'alguns originals en el repartiment de la pel·lícula. Un prototip de joc de taula també va ser creat a Califòrnia (1982), amb normes semblants a l'Scotland Yard. El videojoc de Konami, Snatcher té moltes influències de Blade Runner, que és recollit amb detall a nombroses pàgines web.[32] Archie Goodwin va escriure el guió de la interpretació per a còmic, A Marvel Comic Super Special: Blade Runner publicat el setembre de 1982. Amb coberta de Jim Steranko, l'adaptació de 45 pàgines va ser il·lustrada per l'equip de Al Williamson, Carlos Garzon, Dan Green i Ralph Reese. Una paròdia anomenada "Blade Blummer" per Crazy Comics també va ser creada.[33] [edita] Referències culturals
[edita] Bibliografia
[edita] Referències i notes
[edita] Enllaços externs
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
